• *

• El recolzament mutu. La concepció de l'humà en Kropotkin.

• * Catalunya, octubre 2008.

El recolzament mutu (Mutal aid) és una de les principals aportacions teòriques de Piotr Kropotkin (1842-1921), naturalista, revolucionari i pensador anarquista rus d’origen aristocràtic, motiu pel qual fou també conegut pel sobrenom de “príncep anarquista”. Els textos que conformen el llibre foren originalment publicats a la revista Nineteenth century per la Societat Geogràfica rusa i per ells rebé una medalla d’or. També escrigué articles de geografia per a la Geografia Universal d’Elisée Reclus, l’Enciclopèdia Chambers i l’Enciclopèdia Britànica .
Kropotkin es decideix a escriure aquesta obra com a resposta a l’emergència dels darwinistes socials, que tractarien de demostrar “que l’home, gràcies a la seva intel·ligència superior i coneixements, pot suavitzar la duresa de la lluita per la vida entre els homes; però al mateix temps, tots ells reconeixen que la lluita pels mitjans de subsistència de cada animal contra tots els seus congèneres i de cada home contra tots els homes és una ‘llei natural’” (pg. 29), el qual, segons el pensador rus, “no tan sol no ha estat demostrat encara, sinó que que de cap manera és confirmat per l’observació directa”. Per tant, volgué desenvolupar un estudi on enfatitzar “la importància de l’ajuda mútua com a factor d’evolució”, deixant oberta la qüestió sobre l’origen d’aquest “instint” .
La voluntat de Kropotkin es mou sempre dins l’àmbit de la demostració científica, alhora que sota la concepció aristotèlica de què l’humà és, per definició, zoon politikon. “La societat, la humanitat –escriu Kropotkin– de cap manera s’ha creat sobre l’amor ni tampoc la simpatia. S’ha creat sobre la consciència –encara que sigui instintiva– de la solidaritat humana i la dependència recíproca dels homes” (pg. 32), dependència aquesta que  “obliga a l’individu a considerar els drets de cada un dels altres com a iguals als seus propis drets” (pg. 33). Òbviament, darrera aquesta afirmació hi ha una convicció política i moral que de cap manera es despren de l’observació objectiva, però no serà aquesta objecte de desenvolupament a l’obra, cosntruida fonamentalment a partir d’obvservacions de camp en primera o tercera persona.
El recolzament mutu és un treball dirigit a contestar les obres de Huxley (Struggle for existence and its bearing upon man) i Herbert Spencer, dos dels màxims precursors de l’anomenat darwinisme social, en opinió de Kropotkin una deformació de les idees de Darwin, molt especialment del seu concepte de lluita per la supervivència, de la que el propi Darwin havia advertit que calia entendre “en un sentit ampli i metafòric, tot incloent-hi la dependència d’un ésser respecte a un altre, i tot incloent-hi (ço que és més important) no solament la vida de l’individu, ans el seu èxit en deixar descendència” . Aquesta lluita no tan sols no serà negada pel pensador rus, sinó que serà entesa en un sentit molt similar a com l’entengué Darwin, qui en el capítol sobre el desenvolupament de les facultats morals i intel·lectuals de L’origen de l’home escrigué: “quan dues tribus d’homes primitius que viuen en el mateix indret entren en competència, si en una d’elles (i amb les altres condicions iguals) hi ha més homes valents, fidels i que se senten solidaris dels altres, que estan sempre disposats a alertar-se del perill i a ajudar-se i defensar-se sens dubte, aquesta tribu tindrà més èxit i vencerà l’altra” . L’ajuda mútua fou ja considerada per Darwin, per tant, com a part de la sel·lecció natural.
Anticipant la possible crítica i el possible titllament de la seva postura com a naïf, Kropotkin deixa clar ja a l’introdució que davant l’objecció d’haver presentat “tant als homes com als animals des d’un punt de vista massa favorable”, cal entendre El recolzament mutu no com una demostració empírica de la bondat natural de l’humà, sinó com l’afirmació biològica, moral i política que el recolzament mutu i la solidaritat és el principal factor d’evolució, en contra de “l’escola d’escriptors que armats, no tant de les idees de Darwin, com de la seva terminologia” han volgut emfatitzar tot el contrari.

**

El punt de partida de l’argumentació de Kropotkin és la conducta dels animals, per després centrar-se en la conducta humana en les diferents etapes històriques, amb la voluntat última de posar de manifest que “la sociabilitat és tant una llei de la natura com ho és la lluita mútua” (pg. 43). Així, la pregunta que cal respondre és: “qui són més aptes, aquells que constantment lluiten entre sí o, pel contrari, aquells que s’ajuden entre sí?” (pg. 43). El pensador serà rotund en la seva resposta pel què fa als humans: “la societat humana, sense l’ajuda mútua, no podria ser mantinguda més enllà de la vida d’una generació” (pg. 228).
A partir de la comparació de les seves investigacions fetes a Sibèria i altres regions asiàtiques amb la d’altres zoolegs, arriba a la conclusió ja manifestada per K. F. Kessler que “quan més es vinculen entre sí els individus d’una determinada espècie, quanta més ajuda mútua es donen, més es consolida l’existència de l’espècie i més es donen les possibilitats de què aquesta espècie vagi més lluny en el seu desenvolupament i es perfeccioni, a més, en l’aspecte intel·lectual” (pg. 44). Aquesta seria segons Syevertsof, per exemple, una raó per la qual l’ànec tot i els seus escasos patrons organitzatius en la cacera, però amb la pràctica generalitzada de l’ajuda mútua, s’han extès pel planeta mentres que determinades classes de falcons, molt organitzats per a la caça però amb poca cooperació tendeixen a extingir-se (pg. 45). Sorprenen especialment els teixits socials d’algunes classes de formigues, amb forts hàbits de cooperació en el treball i de compartiment dels aliments (pg. 48).
Centrant-se ja en els humans, Kropotkin desenvolupa un ampli estudi de les societats salvatges, bàrbars, medievals i modernes. Per Hobbes i els seus continuadors “l’anomenat ‘estat natural’ no era altra cosa que una lluita entre els homes agupats casualment per les inclinacions de la seva naturalesa de bèstia” (pg. 104), i la vida en societat constituiria poc més que un refugi. Citant un gran nombre d’estudis realitzats sobre societats tribals concretes el pensador rus posa de manifest que, lluny de cumplir-se aquesta tesi, la majoria de poblats practiquen el treball comú i l’anomenat comunisme primitiu, en què tots els béns pertanyen a la comunitat i la família extensa –diverses famílies sanguínies que viuen en un mateix allotjament– constitueix el nucli fonamental de convivència, provant així que “l’individualisme desenfrenat és manifestació de temps més moderns, però de cap manera propi de l’home primitiu” (pg. 113), a més de ser “contrari a la naturalesa humana” (pg. 146), com ja havia expossat Darwin quan va escriure “no podem deturar la nostra solidaritat, encara que ens ho digui la raó, sense enderrocar una de les parts més nobles de la nostra naturalesa” .
El Hotentots, per exemple, tenen el costum de dividir-ho tot entre els presents, i per més afamat que estigués un d’ells, no podria menjar sol (pg. 115). Però Kropotkin evita crear la imatge rosseauninana del Bon Salvatge, per ell tan artificial com la contraria, i així com ressalta els elements de cooperació no amaga els de lluita, sovint relacionats amb la forta moral tribal, construida sovint sobre l’idea de venjança, i les creences religioses. (pg. 116-117). “L’home primitiu no pot ser considerat com un ideal de virtut ni com ideal de ‘salvatgisme’. Però té una qualitat el·laborada i fortificada per les mateixes dures condicions de la seva dura lluita per l’existència: identifica la seva pròpia existència amb la vida de la seva tribu; i, sense aquesta qualitat, l’humanitat mai hauria assolit el nivell al què es troba ara” (pg. 132). Per Kropotkin, però, resulta evident que “el salvatge educat en les idees de societat tribal, practicades en totes les ocasions, dolentes i bones, és tan exactament incapaç de comprendre a l’europoeu ‘moral’ que no té cap idea de solidaritat, com l’europeu mitjà és incapaç de comprendre el salvatge” (pg. 127).

Les societats bàrbares constitueixen segons Kropotkin una evolució de les societats tribals en què “en lloc de les unions anteriors per la sang” es desenvolupen “les unions territorials”. Si fins ara la tribu havia estat el principal mitjà d’unió, ara la “Comuna aldeana” ocuparà el seu lloc, tenint com a elements principals el territori comú, la terra de cultiu comuna i la independència familiar. Aquest model existiria a tota la Gran Bretanya i Irlanda, França, Itàlia, als països escandinaus, la Índia, a gran part dels països africans, etc. Si al clan encara no existia la propietat privada, a la comuna ja existiria l’acumulació de propietat dins la família i la seva transmissió seria hereditària, però exclusivament en béns materials (pg. 142). Segons la definició de Kropotkin, “la Comuna aldeana no era tan sols una associació per asegurar a cada un la part justa en el goig de la terra comú; era, també, una associació per el cultiu comú de la terra, per el recolzament mutu en totes les formes possibles, per al defensa contra la violència i per el màxim desenvolupament dels coneixements, els llaços nacionals i les concepcions moral; i cada canvi en el dret jurídic, militar, educatiu o econòmic de la comuna, era decidit per tots a la reunió del mir de la vila, l’assemblea de la tribu, o a l’assemblea de la confederació de tribus i comunes” (pg. 143). En aquesta pràctica comunitària de l’agricultura, però, el consum no era encara necessariament comú –cada casa cuinava la seva ració–, però si el seu repartiment equitatiu (pg. 145). 
Pel que fa a Justícia, “tota baralla sorgida entre dos paisans es considerava assumpte que concernia a tota la comunitat” i quan s’arribava a la violència física “l’home que la presenciés i no intervingués per aturar-la era considerat com si ell mateix hagués produit les ferides causades” (pg. 147). El sistema de penalitzacions es basaria majoritariament en la reparació del mal fet, i en general no coneixien “els càstigs espantosos que van ser introduits més tard per la legislació laica i canònica sota la influència de Roma i Bizanci” (pg. 150). No amaga Kropotkin les guerres i alguns costums que avui considerariem discriminatoris, però seguint la tònica ja mencionada, destaca els elements de recolzament mutu per damunt de la resta.
Entrant a l’època medieval i el feudalisme continúa la tendència mutualista dels diferents pobles, de manera que no només “el feudalisme no implicà la descomposició de la comuna aldeana”, sinó que “cap altre període de la humanitat serveix de millor confirmació de les forces creadores del poble que els segles XI i XII, en el que les viles fortificades i les viles comercials que constituien una mena d’‘oasi dins la selva feudal’ van començar a lliurar-se del jonc dels senyors feudals i a elaborar lentament l’organització futura de la ciutat” (pg. 174-5). Això es veurà il·lustrat amb les guildes, associacions d’artesans que actuarien com a “perllongació del clan anterior”, en les que els membres “s’anomenaven mútuament germà i germana” i que podien ser estables o temporals per a, per exemple, la construcció d’una catedral. Aquestes guildes mantindrien costums comunitàries de l’època tribal com per exemple el convit comú, en què els membres de l’assemblea local compartien els aliments provinents de la collita ja fos per celebrar-ne la finalització o per tancar el procès d’el·lecció dels caps de la comuna. La guilda era així “una associació per el recolzament mutu ‘de fet i de consell’, en totes les circumstàncies i en totes les contingències de la vida”. També era una organització per a la justícia, de manera que “quan el germà de la guilda compareixia davant el tribunal d’aquesta, era jutjat per persones que el coneixien bé” (pg. 184).
Per Kropotkin és ben clar que la ciutat medieval “no era una simple organització política per a la protecció de certes llibertats públiques. Constituia una temptativa d’unió estreta amb fins d’ajuda i recolzament mutus, per al consum i la producció i per la vida social en general” (pg. 191). Els Estats que es desenvoluparien en els tres segles següents, però, destruirien sistemàticament aquestes institucions, tendint cap a una organització centralitzada en la que “tan sols l’estat i l’esglèsia poden construir els llaços d’unió entre els súbdits” i en funció de la qual “el federalisme i el ‘particularisme’, és a dir, la cura dels interessos locals d’una regió o d’una ciutat eren enemics dels progrés” (pg. 226). “No tolerarem un estat dins de l’estat” seria la consigna de la naixent societat moderna.
Aquesta transformació política generaria canvis en l’esfera moral, i “l’absorció de totes les funcions socials per part de l’estat, va afavorir fatalment el desenvolupament de l’individualisme estret i desenfrenat. En la mesura que els deures ciutadans cap a l’estat es multiplicaven, els ciutadans evidentment es lliuraven dels deures cap als altres” (pg.226). Davant un conflicte entre ciutadans ja no hi hauria necessitat d’intervenir, “per això ja hi ha la polícia”. “Triomfa aleshores –diu Kropotkin– l’afirmació que cada un pot i ha de preocupar-se de la seva pròpia felicitat, sense para massa atenció a les necessitats d’altri” (pg. 227). Tot i aqeusta tendència a l’individualisme i tot i la destrucció progressiva de les guildes, les unions d’obrers professionals i les societat cooperatives, desenvolupades amb grans dificultats, constituiran algunes de les noves formes de recolzament mutu.

**

L’estudi de Kropotkin posa en evidència el que actualment el filòsof estatunidenc Peter Singer apunta a les seves propostes per una esquerra darwiniana: “Al marge del sistema social i econòmic en què visquin, la major part de les persones respondran positivament a les oportunitats autèntiques de participar en formes de cooperació mútuament beneficioses”, alhora que “en els diferents sistemes socials i econòmics, moltes persones actuaran de manera competitiva” . Singer proposa la “promoció d’estructures que estimulin la cooperació” així com “tractar de canalitzar la competència cap a objectius socialment desitjables”, partint de l’acceptació “d’una cosa així com una naturalesa humana” i que, per tant, les mesures polítiques que hom adopti es poden basar “en les millors dades possibles sobre com som els éssers humans”, rebutjant però “tota inferència que dedueixi d’allò que és ‘natural’ el que és ‘bó’” . Com apunta Singer, Darwin havia negat que es poguessin treure lliçons morals de la seva teoria evolutiva, cosa que tant Singer com Kropotkin eviten, si bé no sempre ho aconsegueixen. El simple fet de destacar unes conductes i no unes altres en la construcció del discurs ja constitueix una primera forma d’apropiació moral –com fa Kropotkin de forma no explicita.
Tot i aquesta evident sel·lecció, Kropotkin es mou tota l’estona dins l’àmbit de la demostració científica, com ja s’ha comentat, i es limita a exposar observacions pertanyents a diferents àmbits. No obstant, una pregunta malintencionada apareix llegint la seva exposició: si l’instint de solidaritat és l’origen de la cooperació entre humans –oblidem-nos ara dels animals–, quin és l’origen de la lluita, l’autoritat i la competició? Que potser no són aquestes tan presents o més que la solidaritat? El pensador rus no només no dóna resposta, sinó que a vegades sembla tombar la vista davant situacions en què competició i cooperació apareixen paral·lelament, en benefici sempre de la segona, el qual en facilita una crítica superficial. Si som més rigurosos, però, i no ens quedem en la superfície dels fets, observem que la tesi que Kropotkin planteja, això és, que el recolzament mutu és el principal factor d’evolució, queda sobradament demostrada, car en tots els casos presentats, fin i tot en la guerra, aquells grups d’individus que han practicat la cooperació s’han acabat imposant. Això, com s’ha comentat, ja fou observat per Darwin a L’origen de l’home, i debat al marge seria què n’ha resultat de la imposició, a quin progrés ha conduit, sobre quins fonaments morals s’ha assentat, etc. Anarquistes actuals com Zerzan, per exemple, seran absolutament destructius amb la idea de progrés que va implícita al discurs de l’anarquista rus.
A favor de Kropotkin tan sols resta dir que en cap moment vol demostrar la bondat innata de l’humà, però tampoc preten fer el contrari. Tot i animada per una motivació política, i per tant interessada, la seva és una lectura en clau evolutiva, i rara vegada moralitza sobre els fets. El recolzament mutu és, doncs, una lectura d’alt interès per a tota persona interessada en una dosi elevada d’evidències contràries a l’afirmació, no poc extesa, que la naturalesa humana és contrària a la solidaritat.

Girona, juny 2008.